SIBO: què sabem avui sobre el sobrecreixement bacterià de l’intestí prim

El sobrecreixement bacterià de l’intestí prim, conegut com a SIBO, és una condició que es caracteritza per una proliferació anòmala de bacteris en una zona de l’intestí on normalment la seva presència és limitada. Tot i que es tracta d’una entitat clínica descrita fa dècades, el seu diagnòstic i tractament continuen sent motiu de debat en la pràctica mèdica.

Els doctors Javier Nebreda i Dianelys Gutiérrez, del Servei de l’Aparell Digestiu de l’Hospital Universitari Dexeus, coincideixen que el diagnòstic del SIBO s’ha de considerar només en pacients amb factors predisponents ben definits. Entre aquests destaquen les alteracions anatòmiques intestinals, els trastorns greus de la motilitat, les malalties endocrines com la diabetis o l’hipotiroïdisme, i condicions com la rosàcia, la malaltia inflamatòria intestinal o el síndrome de l’intestí irritable (SII), especialment en la seva forma amb predomini de diarrea.

Pel que fa a les proves diagnòstiques, el cultiu de l’aspirat intestinal es considera el test de referència, tot i que la seva complexitat tècnica i la possibilitat de resultats falsos en limiten l’ús. Els tests d’alè, més accessibles i no invasius, presenten una precisió baixa i s’han d’interpretar amb precaució, especialment en pacients amb trànsit intestinal accelerat o amb fenòmens fisiològics que poden interferir en els resultats.

Des del punt de vista clínic, els símptomes més freqüents inclouen:

• Diarrea
• Inflor
• Distensió abdominal

En els casos de sobrecreixement de metà (IMO), el restrenyiment és més habitual. Atès que aquests símptomes poden coincidir amb altres patologies digestives funcionals, és fonamental una avaluació mèdica detallada per evitar l’autodiagnòstic i assegurar un tractament adequat.

El tractament sol basar-se en l’ús d’antibiòtics específics, amb una efectivitat aproximada del 60%. En casos de recurrència, l’ús de pautes cícliques pot ser útil, tot i que no tots els pacients requereixen una intervenció prolongada. El seguiment ha de ser individualitzat, tenint en compte l’evolució clínica i els factors predisponents.

Pel que fa a les mesures complementàries, els experts adverteixen que no hi ha prou evidència per recomanar dietes específiques com a tractament del SIBO, tot i que sí que es reconeix la seva utilitat en altres patologies com el SII. El mateix passa amb els probiòtics: alguns han mostrat beneficis simptomàtics, però encara no s’ha determinat quines soques són més eficaces ni quina és la pauta òptima d’ús.

D’altra banda, es destaca la importància de modificar els hàbits de vida com a part del maneig integral: fomentar l’exercici físic, mantenir una bona hidratació, evitar l’alcohol i el tabac, i cuidar la salut mental. Tot i que no hi ha estudis específics sobre el seu impacte en el SIBO, sí que existeixen evidències en patologies digestives funcionals.

Finalment, els especialistes recorden que el SIBO presenta una taxa de recurrència elevada, propera al 50% a l’any, especialment en pacients amb alteracions anatòmiques o trastorns greus de la motilitat. Per això, insisteixen en la necessitat de desenvolupar proves diagnòstiques més precises i estratègies terapèutiques més efectives, evitant l’ús indiscriminat d’eines sense una indicació clara.