Acumular ovòcits eleva al 60% les possibilitats d'obtenir embrions viables per aconseguir un embaràs
Un estudi realitzat per un grup d’investigadors del Servei de Medicina de la Reproducció
del centre Salut de la Dona Dexeus, demostra que l’acumulació d’ovòcits és una bona estratègia per a aquelles dones que es poden beneficiar del diagnòstic genètic preimplantacional (DGP) i la fecundació in vitro (FIV) i presenten una baixa resposta al tractament d’estimulació ovàrica, ja que després de dos o tres tractaments d’estimulació successius les seves possibilitats d’èxit —tant pel nombre d’embrions obtinguts que es poden transferir com per la taxa d’embaràs— són equiparables a les de les dones que responen bé al tractament hormonal i, per tant, només realitzen un cicle d’estimulació. L’estudi, liderat pel Dr. Buenaventura Coroleu, cap del Servei de Medicina de la Reproducció de Salut de la Dona Dexeus, s’ha publicat a la revista Gynecological Endocrinology amb el títol «Usefulness of oocyte accumulation in low ovarian response for PGS».
L’objectiu de l’estudi era avaluar si hi ha diferències en la taxa d’embaràs en dones que requereixen un diagnòstic genètic preimplantacional (DGP) comparant dos subgrups: les que responen bé i a la primera al tractament d’estimulació ovàrica, i les que l’han de repetir perquè no produeixen prou ovòcits per cicle per al DGP. Per poder fer el DGP cal disposar, com a mínim, de 10 o més ovòcits per pacient.
Per això al llarg de quatre anys (gener del 2011-juliol del 2014) es va fer el seguiment d’un total de 188 dones que havien de fer el diagnòstic genètic preimplantacional (DGP) i/o fecundació in vitro (FIV) per diverses causes: alta possibilitat de presentar embrions amb alteracions genètiques per edat materna avançada, detecció d’un problema de fertilitat masculí greu en la parella, avortaments espontanis de repetició en anteriors embarassos i/o fracassos previs d’implantació d’embrions. D’acord amb les dades del Centre de Salut de la Dona Dexeus, la taxa d’embaràs per cicle en FIV amb òvuls propis oscil·la entre un 45,1 % en dones de menys de 38 anys i un 28,9 % en dones més grans.
Les pacients es van classificar en dos grups: un primer grup de 76 dones que van fer un únic cicle d’estimulació ovàrica perquè van respondre bé al tractament, i un segon grup de 112 dones que presentaven una resposta ovàrica insuficient i van fer dos o tres cicles successius d’estimulació durant un període de sis a vuit mesos. En fecundació in vitro es considera insuficient l’obtenció de menys de 4 ovòcits per cicle, i per fer el DGP i la FIV, menys de 10 ovòcits.
Els resultats van revelar que, després de fer dos o tres cicles successius d’estimulació ovàrica, les pacients que presentaven una resposta baixa al tractament hormonal van obtenir resultats equiparables a les que van respondre bé al tractament a la primera, ja que no es van detectar diferències significatives entre els subgrups de dones que van fer un, dos o tres cicles d’estimulació ovàrica ni en la taxa de transferència d’embrions, que va ser d’un 59,6 %, 56,8 % i 60 %, respectivament, ni en la taxa d’embaràs per pacient, que va ser d’un 36,8 %, 34,9 % i 31 %, respectivament.
Aquest fet demostra que l’acumulació d’ovòcits és una bona estratègia per aconseguir que dones que necessiten DGP i FIV i presenten una baixa resposta al tractament d’estimulació ovàrica puguin arribar a taxes d’èxit similars a la resta.
Com a conclusió, i a partir dels resultats obtinguts, els investigadors indiquen que establir un protocol d’actuació individualitzat podria ser útil en aquests casos per evitar l’ansietat i reduir la taxa d’abandonaments que es produeixen per la sensació de fracàs, així com per augmentar el nombre de dones que completen el tractament i poden aconseguir un embaràs.
