Més proves no sempre signifiquen un millor diagnòstic: la importància de demanar les exploracions correctes.

El Dr. Pere Tudela explica per què escollir bé les proves mèdiques és tan important com realitzar-les.

Davant de qualsevol símptoma, molts pacients associen un bon diagnòstic amb una llarga llista de proves mèdiques. Tanmateix, aquesta equació no sempre és correcta. El Dr. Pere Tudela, Responsable Assistencial del Servei de Medicina Interna de l’Hospital Quirónsalud Badalona, defensa que la clau d’un diagnòstic encertat no rau en la quantitat d’exploracions realitzades, sinó en la capacitat del metge per identificar quines són realment necessàries en cada cas concret.

Sol·licitar una prova sense el context clínic adequat pot ser tan perjudicial com no sol·licitar-la, ja que obre la porta a descobriments sense rellevància real i pot generar angoixa innecessària en el pacient. Per això, el Dr. Tudela comparteix una idea clara: menys pot ser més.

"L’objectiu de la medicina actual no és fer més proves, sinó fer les proves correctes, en el moment precís i per al pacient adequat", subratlla l’especialista.

Demanar més proves garanteix un diagnòstic més encertat?

Segons el Dr. Tudela, el rendiment de qualsevol exploració diagnòstica depèn directament del context clínic del pacient: els seus símptomes, els seus antecedents i la presència o absència de signes d’alarma. Sense aquesta anàlisi prèvia, la prova pot no aportar cap informació útil.

Un exemple habitual és la sol·licitud de proves d’imatge davant d’un mal de cap o un dolor lumbar comú. "En la major part d’aquests casos, les proves d’imatge no aportaran informació d’interès. Només quan existeixen criteris d’alarma, que estan ben definits per als professionals sanitaris, aquestes proves poden aportar informació rellevant", explica el doctor.

A més, l’excés d’exploracions pot tenir conseqüències directes per al pacient, ja que algunes proves comporten molèsties o incomoditats que no sempre estan justificades:

• Temps prolongats de realització, com en el cas de la ressonància magnètica.

• Puncions associades a extraccions analítiques o a l’ús de contrast radiològic.

• Necessitat de sedació en procediments com les endoscòpies.

Com afecta una prova innecessària a la salut del pacient?

Rebre el resultat d’una prova no sempre comporta la tranquil·litat esperada. En ocasions, passa just el contrari: el descobriment genera més preguntes que respostes, sense que sigui possible determinar amb claredat la seva importància real ni el que pot succeir en el futur. El Dr. Tudela ho resumeix així: "la realització de proves sense criteris previs d’alarma genera expectatives diverses i por anticipatòria".

Davant d’aquestes situacions, l’especialista aposta per un model d’atenció basat en la transparència i la presa de decisions compartida: explicar al pacient la seva situació amb honestedat, escoltar les seves inquietuds i incorporar les seves preferències a l’hora de decidir els passos següents. Un enfocament en què la confiança mútua entre metge i pacient deixa de ser un complement i es converteix en una part essencial del procés assistencial.

Quines proves de cribratge sí que tenen suport científic?

No totes les exploracions estan en qüestió. La medicina basada en l’evidència ha identificat una sèrie de cribratges poblacionals la utilitat dels quals està ben demostrada, precisament perquè permeten detectar malalties greus en una fase precoç, quan el tractament és més eficaç. El Dr. Tudela en destaca tres: la citologia de coll uterí, els estudis eco-mamogràfics i la detecció de sang oculta en femta. En les seves pròpies paraules, "tots ells permeten millorar la precocitat en el diagnòstic d’alguns tumors i, per tant, la supervivència. Estan en valoració els de pulmó i de pròstata".

La situació és diferent quan es tracta d’analítiques orientades a mesurar certs marcadors nutricionals o hormonals, com la vitamina D, la testosterona o alguns paràmetres digestius. Sol·licitar aquestes proves de manera rutinària, sense una causa que ho justifiqui, no té suport científic. "En aquests casos només existeix indicació quan la persona té prèviament una malaltia digestiva, hormonal o renal", conclou el Dr. Tudela.